Preguntes freqüents

Parlem de demència quan una persona experimenta un conjunt de símptomes que impliquen la pèrdua gradual i progressiva de la memòria, el pensament i les habilitats mentals en general. La demència per tant no és una malaltia en si mateixa, sinó que és un terme que engloba diferents tipus de malalties, entre elles, l’Alzheimer, que és la causa més comuna de demència.

L’Alzheimer és una malaltia cerebral, no contagiosa, progressiva i irreversible, que altera la personalitat i destrueix de forma gradual la memòria d’una persona, igual que les habilitats per aprendre, raonar, fer judicis, comunicar-se i dur a terme activitats quotidianes. Aquestes habilitats es perden com a conseqüència de la mort d’un tipus de cèl·lules del cervell, les neurones.

La malaltia d’Alzheimer presenta símptomes que tenen una afectació directa sobre les activitats de la vida quotidiana. Els símptomes de l’Alzheimer són cognitius i conductuals. Alguns d’aquests símptomes de l’Alzheimer són:

• Oblits o dificultat per recordar informació recent (què s’ha menjat o què s’ha fet durant el dia. Oblits de dates o fets rellevants, el dia de la setmana o l’any en curs).
• Repetició en bucle del mateix tema o pregunta (on anem demà o qui vindrà de visita).
• Dificultat per seguir instruccions, fer la comptabilitat domèstica, prendre la medicació correctament, cuinar, anar a comprar o vestir-se.
• Necessitat d’ajuda d’altres persones per fer coses que abans feia sol o necessita molt més temps per fer-les.
• Dificultat per orientar-se en llocs coneguts (com no saber tornar a casa quan ha sortit a comprar o confondre els llocs on acaba d’estar o en els quals es troba en aquest moment).
• Confusió amb la identitat de les persones i dificultat per apreciar el pas del temps (com confondre coneguts actuals amb altres del passat).
• Dificultats per seguir una conversa. Mostra un llenguatge empobrit, sovint amb dificultats per anomenar objectes quotidians o abandonar una conversa a mitges sense ser-ne conscient.
• Pèrdua d’objectes personals importants o diners.
• Alteracions del judici que propiciïn que caigui fàcilment en enganys per part d’altres persones.
• Alteracions de la cura i la higiene personal i de la llar.
• Falta d’interès o dificultat per fer activitats a què la persona era aficionada.
• Pèrdua d’interès per la interacció social amb altres persones. Dificultat per interpretar bromes o l’estat d’ànim dels altres.
• Canvis de personalitat (sovint la persona es torna més desconfiada i fins i tot agressiva, o pot estar deprimida i plorar sense motiu aparent).
• Nerviosisme en ambients o situacions noves que la persona té dificultats per controlar.

• Oblidar ocasionalment les dates assenyalades (aniversaris, activitats programades com ara una visita al metge).
• Tenir errors ocasionals en les activitats de la vida diària (com per exemple en cuinar- i ser conscient que s’han comès).
• Necessitar l’ajuda per a la utilització d’aparells nous (mòbil, màquines expenedores o electrodomèstics).
• Tenir dificultats per trobar una paraula exacta durant una conversa, però ser conscient del que es vol dir.
• Perdre coses de manera ocasional i ser conscient que el més probable és que les hagi perdut un mateix i, en general, ser capaç de trobar-les.
• Prendre decisions equivocades ocasionalment.
• Deixar de fer activitats socials o aficions simplement perquè no vénen de gust o per cansament.
• Acostumar-se a fer activitats d’una manera determinada i sentir-se incòmode amb els canvis.
• Tornar-se menys tolerant amb els altres o adquirir uns hàbits més solitaris.
• Sentir-se menys atret per les coses noves o adquirir hàbits de vida molt repetitius.
• Sentir-se mentalment menys àgil o tenir més dificultat per aprendre coses noves.

No hi ha cap tractament que freni o modifiqui l’evolució de la malaltia. Existeixen medicaments que ajuden a pal·liar temporalment la simptomatologia de la malaltia. Entre els més freqüents hi ha la Rivastigmina (Prometax, Exelon), la Memantina (Ebixa, Axura), el Donepezil (Aricept) i la Galantamina (Reminyl).

Disposar d’un diagnòstic d’Alzheimer permet al mateix malalt fer plans de futur i prendre les pròpies decisions abans que no pugui fer-ho. El diagnòstic és clau en el maneig i salut de la persona malalta. Una pèrdua de memòria no és necessàriament un diagnòstic de la malaltia. Una visita al neuròleg permetrà excloure la possibilitat que els símptomes tinguin una causa diferent i potencialment tractable. Arribat el cas que es diagnostiqui la malaltia, la persona malalta i els seus cuidadors podran disposar de les cures i tractaments més adequats a l’hora de millorar-ne transitòriament els símptomes.

Al contrari al que passa amb moltes altres malalties, avui en dia encara desconeixem quines són les causes que originen la malaltia d’Alzheimer. Cada vegada són més les evidències que recolzen la idea de que no hi ha una única causa, sinó que són diversos factors que, en major o menor mesura, poden incidir en el seu possible desenvolupament. És el que coneixíem com factors de risc de l’Alzheimer. Uns són modificables i d’altres no. Es calcula que es podria preveure l’Alzheimer en un de cada 3 casos incidint en els factors de risc que sí que podem modificar.  

No hi ha una inclinació a ser patida més en un sexe o un altre. Si en les estadístiques apareix un major nombre de malaltes es deu principalment al fet que l’esperança de vida de les dones és més gran que la dels homes.

Sí, la malaltia afecta cada persona de manera diferent. Ni la durada, ni la velocitat del declivi és igual per a tots els malalts. Existeix un mateix patró que es repeteix, amb una evolució típica de la malaltia que es divideix en successives fases de l’Alzheimer en funció dels símptomes habituals. Tot i així, l’impacte i la simptomatologia depenen de cada persona malalta i per això, tenen especial rellevància la personalitat, les condicions físiques i la situació social de cada malalt. D’aquí que cada família hagi de trobar la pròpia manera de conviure amb la malaltia. A més, en algunes persones, l’Alzheimer se suma a altres problemes de salut pre-existents que poden fer-ne més difícil la cura. Davant d’aquesta situació, s’ha de consultar el metge perquè aconselli la millor manera de controlar les dues malalties.

En la immensa majoria dels casos d’Alzheimer – el 99% – els gens no són els únics responsables de la malaltia.Per això, tenir un pare o una mare amb la malaltia no implica irremeiablement que els fills tinguin la malaltia. Rarament es pot atribuir una causa genètica a l’Alzheimer. De fet, aquesta forma hereditària de la malaltia representa únicament un 1% de tots els casos de malalts d’Alzheimer.

Com que la pràctica totalitat dels casos d’Alzheimer no és de tipus hereditari, cap dels voluntaris de l’Estudi Alfa és membre de famílies amb Alzheimer d’aquest tipus d’herència.

Cada vegada tenim més indicis per afirmar que prevenir l’Alzheimer està a les nostres mans. Seguint aquests consells, es calcula que podríem evitar gairebé 1 de cada 3 malalts

• Has de cuidar el teu cor: sabies que el que és bo per al cor també ho és per al cervell? Fes esport, porta una vida social activa, menja saludablement i posa reptes al teu cervell (jocs de memòria, lectura …) . Són petites coses que poden ser la nostra millor arma per protegir-nos de l’Alzheimer.
• Pots reduir el risc de tenir Alzheimer canviant hàbits. Acaba amb el sedentarisme. Controla la tensió arterial. Evita els excessos, el sobrepès i no fumis.

Un diagnòstic precoç permetrà als malalts d’Alzheimer expressar la seva voluntat al respecte per quan ja li sigui impossible prendre decisions. La persona pot estar a casa seva sempre que compti amb les cures humanes i sanitàries necessàries pel seu benestar. Tot i així, conforme avança la malaltia, proporcionar aquestes cures es pot tornar cada vegada més complicat.

Existeixen alternatives i recursos per comptar amb l’ajuda de professionals a l’hora de compartir la tasca del cuidador: centres de dia, habitatges tutelats, residències i ajudes al domicili.

Optar per una residència que ofereixi 24 hores d’atenció pot ser una alternativa que han de sospesar entre el cuidador principal, la família i el metge, comptant amb la voluntat expressa del malalt. La decisió de portar a la persona malalta a un entorn més protector no és fàcil.

Pel cuidador familiar, prendre aquesta decisió és molt dur i dolorós. Tot i així, ha de prevaler el benestar del malalt i que rebi les millores cures al seu abast. En aquest sentit, una residència pot ser la opció que més s’ajusti a les necessitats de tots els implicats.