En el marc del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, des del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), el nostre centre de recerca, volem visibilitzar i celebrar el talent femení a l'àmbit de la recerca. Aquest any, hem conversat amb tres dones que treballen en l'àmbit de la recerca al BBRC per conèixer les seves trajectòries, les seves inspiracions i la seva visió sobre el paper de les dones a la ciència.

L'11 de febrer commemora el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, una data clau per reflexionar sobre la importància de fomentar la igualtat en la recerca.

El talent i la passió per la ciència no entenen de gènere, però visibilitzar el paper de les dones en aquest àmbit és imprescindible per avançar cap a una igualtat real. La Dra. Aldana Lizarraga, investigadora predoctoral al grup de recerca a Neuroimatge; Aitana Plaza, Coordinadora d'Infermeria (Interim) i Ruth Pareja, tècnica de laboratori del grup de recerca en Genòmica, ens expliquen com contribueixen a transformar el nostre coneixement sobre l'Alzheimer a través de la seva tasca al BBRC.

Què va ser el que et va portar a dir «vull dedicar-me a la ciència»? Recordes algun moment clau de la teva infantesa o joventut?

Aldana Lizarraga: Quan era a l'escola secundària, vaig començar a sentir una gran admiració per la física i, alhora, em semblava fascinant el funcionament del cos humà. Aquesta combinació em va impulsar a estudiar física i, posteriorment, a especialitzar-me en física mèdica. Durant els meus estudis de màster, vaig tenir l'oportunitat d'explorar el cervell humà a través de la neuroimatge, i aquesta experiència va despertar el meu interès per comprendre com funciona el cervell.

Ruth Pareja: Quan era petita, solia demanar als Reis Mags jocs de química i biologia per a nens. Em fascinava barrejar colors i crear pocions per observar quins resultats obtenia. Va ser aleshores quan va sorgir el meu interès per entendre com funcionen les coses a nivell molecular.

Aitana Plaza: Sempre he sentit que la ciència era el meu món. De petita, m'agradaven els jocs on t'ensenyaven curiositats de la natura, el cos humà o que em permetien fer de “minicientífica”. Ja d'adolescent, vaig triar estudiar el Batxillerat científic, i va ser durant els exercicis al laboratori i les excursions a centres de recerca quan vaig saber que volia treballar en un lloc semblant. A la meva família, vam tenir diferents casos de malalties que no es van poder tractar, cosa que va fer que em decantés per un grau en Ciències de la Salut. Mentre ho cursava, vaig descobrir què era la ciència infermera i la manca de referents basats en el mètode científic. Per això vaig decidir aportar el meu granet de sorra.

Ens pots explicar quina és la teva feina al BBRC?

AL: La meva feina consisteix a analitzar imatges cerebrals dels participants voluntaris per entendre com les diferents àrees del cervell es connecten i comuniquen entre si. A partir de la informació obtinguda d'aquestes imatges, busco identificar els canvis que tenen lloc al cervell durant les primeres etapes de la malaltia d'Alzheimer. El meu enfocament principal és comprendre quins canvis permeten al cervell fer front a la malaltia i prevenir l'aparició de símptomes de deteriorament cognitiu.

RP: Treballo com a tècnica de laboratori al grup de Genòmica del BBRC, concretament en la creació d'organoides cerebrals (minicervells) com a model per estudiar malalties neurodegeneratives, com l'Alzheimer.

AP: Al BBRC, actualment sóc coordinadora d'infermeria. M'encarrego de distribuir les visites i tasques de l'equip, crear els documents necessaris per a l'àrea d'infermeria i gestionar el material. A més, continuo fent visites d'infermeria que tant m'agraden. Com a infermeres, recollim dades antropomètriques, realitzem analítiques, administrem medicació i recolzem en les puncions lumbars o altres proves que realitzem a les nostres instal·lacions.

Com descriuries l'impacte de la teva feina a la societat? Què és el que t'enorgulleix més del que fas?

AL: El meu treball contribueix a l'avenç en la comprensió de com el cervell es veu afectat en les primeres etapes de la malaltia d'Alzheimer, la qual cosa és clau per desenvolupar estratègies de prevenció i possibles tractaments. M'enorgulleix saber que el que faig té el potencial de millorar significativament la qualitat de vida de les persones afectades i de les seves famílies. Sento que estic aportant el meu granet de sorra a la missió d'eradicar l'Alzheimer.

RP: Crec que intentem ajudar a entendre una malaltia molt dura i lluitem per donar esperança als que la pateixen. Estic molt orgullosa de formar part d'un equip que comparteix el mateix objectiu: entendre l'Alzheimer i cercar solucions a tots els nivells per avançar en la recerca.

AP: Considero que la tasca de la Fundació a la societat ha estat i continua sent fonamental. Conscienciar sobre l'Alzheimer i facilitar eines per prevenir-lo no és una tasca senzilla. Aquest treball no seria possible sense l'activitat que realitzem des d'Operacions Clíniques, donant suport als nostres investigadors i investigadores, perquè així tinguin les eines i la informació necessàries per dur a terme la tasca divulgativa de la Fundació. Al final som un engranatge col·lectiu, on totes les peces són essencials perquè la roda segueixi girant en la lluita contra l'Alzheimer.

Què és el més gratificant i el més desafiador de la teva feina?

AL: El més gratificant del meu treball és que aprenc constantment mentre tinc espai per desenvolupar la meva curiositat i creativitat. El més desafiador, per altra banda, és interpretar l'enorme quantitat de dades amb què treballem i transformar-les en informació clínicament rellevant, especialment atesa la complexitat dels processos relacionats amb el desenvolupament de l'Alzheimer.

RP: El més gratificant és saber que estic contribuint, ja sigui més o menys, a entendre i desxifrar una malaltia que afecta tantes persones, així com les seves famílies. La part més desafiadora és lluitar contra el temps: de vegades ens agradaria que tot fos més ràpid, però la ciència és metòdica i requereix paciència.

AP: Per mi, el més gratificant d'aquest treball és poder tenir cura dels nostres participants i tornar-los, d'alguna manera, allò que ells ens donen. Ells ens cedeixen el seu temps, esforç i mostres perquè puguem resoldre les grans incògnites de l'Alzheimer, i el mínim que podem fer és cuidar-los i atendre'ls com es mereixen.

Quin consell donaries a una nena que somia ser científica, però té dubtes o pors?

AL: Li diria que, si realment somia ser científica, ho pot aconseguir. No té res a témer, perquè els desafiaments sempre semblen més grans des de fora. Quan els enfrontes, t'adones que, pas a pas, pots superar-los.

RP: És normal tenir dubtes i pors, però això ens fa ser més crítiques amb el que fem. Aquesta actitud envers la ciència és allò que ens impulsa a investigar.

AP: A una nena que vulgui dedicar-se a la ciència li diria que, només tenint aquesta intenció, ja té molt de guanyat. Som moltes les dones que ens dediquem a la ciència, només ens manca visibilitat. Per això dies com aquest són tan importants, per fer la nostra feina més visible a la societat i crear referents com Margarita Salas, Marie Curie o Rosalind Franklin. Les dones som resilients i lluitadores per naturalesa, i quan ens dediquem a la ciència, aportem una perspectiva única que moltes vegades no s'havia plantejat.